En les últimes setmanes, les institucions europees debaten molt intensament al voltant de l’anomenada Estratègia de Lisboa ara que arribem a la meitat del recorregut previst per a la seua aplicació. Encara que aquest debat alça passions a Brussel·les, tinc el temor que per a la immensa majoria dels ciutadans és quelcom completament desconegut.
El Consell Europeu de Lisboa de març del 2000 va acordar un nou objectiu estratègic per a Europa i per la dècada que començava: “convertir-se en l’economia basada en el coneixement més competitiva i dinàmica del món, capaç de créixer econòmicament de manera sostenible amb més i millors ocupacions i amb major cohesió social”.
A Espanya, les Comunitats Autònomes tenen importants competències directament relacionades amb l’aplicació de l’Estratègia de Lisboa. Es per això, que tenim dret a preguntar-nos si el Consell del Sr. Camps està complint la seua part dels deures.
La Unió té una economia i un model social i mediambiental sense comparació en tot el món. Encara que dins de la Unió persisteixen importants desequilibris, nou països europeus estan entre les 10 primeres posicions de la classificació mundial en matèria de qualitat de vida.
Malgrat això, en la passada dècada l’economia de la UE va créixer molt per davall del seu potencial. Tant la inversió pública com la privada han estat insuficients per tal de generar nivells alts de creixement i ocupació. Tampoc la Investigació no està a l’altura dels reptes que hem d’afrontar. Europa inverteix menys en I+D que els Estats Units o Japó i molts investigadors europeus acaben quedant-se a l’altre costat de d’atlàntic per que ací no troben els entorns adequats per tal de desenvolupar els seus projectes.
A més a més, els europeus hem d’afrontar nous reptes com la competència per part de la Xina i de l’Índia.
No podem construir el futur tractant d’imitar els baixos salaris, o les normes mediambientals, socials i sanitàries que tenen alguns dels nostres competidors. Estaríem caminant cap al fracàs i destruint la nostra societat. Lamentablement, sempre hi haurà en el món algú més necessitat que estiga disposat a unes condicions socials i laborals pitjors. En una carrera així, seria difícil saber on està el fons del pou.
Els països escandinaus, que han seguit amb major ímpetu els aspectes socials de l’estratègia de Lisboa, es troben entre els que més èxits econòmics han recollit. Eixos països han oferit als seus treballadors estabilitat laboral sobre la base de la participació, de l’educació i de la permanent actualització de les seues capacitats.
D’altra banda, tenim el repte d’aconseguir que treballe més gent si volem compensar l’envelliment de la població.
En l’Europa actual hi ha 15 milions de persones en situació de dependència. En molts països els serveis per a aquest tipus de persones són insuficients. Justament al contrari que en els països nòrdics, on hi ha serveis d’atenció adequats el que permet que siguen moltes més les dones que poden treballar.
La combinació per a progressar acordada a Lisboa: I+D i educació, cohesió social i sostenibilitat mediambiental pareix molt lluny de la realitat valenciana.
En I+D estem a la cua d’Espanya i per tant d’Europa. Els serveis per a les persones dependents només existeixen en la propaganda oficial i són principalment les dones qui assumeixen aquesta dura càrrega. A més a més, la insostenibilitat del desenvolupament, especialment en la franja costanera, deixa atònits a molts ciutadans europeus.
L’Estratègia de Lisboa ha de servir per a garantir el benestar dels europeus. La seua major debilitat però, la trobem en la seua aplicació, en la falta de voluntat política de molts governants, a distints nivells, que no fan en sa casa la part dels deures a què s’han compromés amb tots.
Joan Calabuig Rull
Saó
Comentarios Recientes