REFLEXIONES TRAS EL NO FRANCÉS.

Lo primero que habría que preguntarse es qué ha sucedido para que en Francia haya ganado el No cuando a principios de 2005 las encuestas indicaban un apoyo al tratado constitucional que superaba el 65%, cuando la Constitución tiene una profunda influencia francesa y cuando la convención que la redactó aprobó el texto con el apoyo del 90% de los participantes.Es evidente que los asuntos internos franceses han tenido un peso determinante en el resultado y han inclinado la balanza.
Sin embargo, sería un error creer que ese ha sido el único factor.
También hay que considerar la sensación de inquietud por parte de los sectores más vulnerables de la ciudadanía ante los desafíos y las amenazas de la globalización en general y de la ampliación de la Unión, en lo más próximo.
Ante las incertidumbres, se producen reacciones defensivas, que en muchas ocasiones son orientadas hacia posiciones conservadoras y proteccionistas.
Respecto de los asuntos internos hay que señalar que Chirac y su gobierno no han podido hacerlo peor en los últimos cinco meses. El primer ministro Raffarin puede darse por cesado, pero ha conseguido la indignación de muchos ciudadanos dispuestos a darle una patada en el trasero, en la primera ocasión y esa ha sido el referéndum.
En febrero Raffarin se lanzó a liquidar las leyes que establecían las 35 horas semanales de trabajo. Al mismo tiempo, el Ministro de Finanzas, Gaymard, tuvo que dimitir tras descubrirse que el Estado pagaba una factura mensual de 14.000 € por su lujoso apartamento en París.
Mientras esto sucedía, el paro rebasaba el 10% por primera vez en mucho tiempo. Para acabarlo de arreglar, el Gobierno decidió suprimir unilateralmente la festividad laboral de Pentecostés provocando, a pocos días del referéndum, una amplia huelga, de facto, en muchos sectores.
Para remate, cada intervención de Chirac en la televisión ha servido para ratificar, aun más, su impopularidad y de paso las posiciones del No.
La apertura de las economías ofrece muchas oportunidades, pero competir en ella exige profundas reformas. Ello provoca una fundada inquietud entre muchos trabajadores que ven con preocupación el futuro de los sistemas de protección social y de la calidad de sus empleos.
Esa situación, ha sido aprovechada por una amalgama de fuerzas que incluye a la extrema derecha nacionalista, la derecha euroescéptica, grupos trotskistas, el PCF y un sector del socialismo francés.

La demagogia de lo que podríamos llamar la izquierda conservadora ha sido intensa. Una parte de estos sectores, como el Partido Comunista francés, ya se opusieron a la entrada de España en la Comunidad Europea alegando que provocaría una bajada de los salarios de los trabajadores franceses.
Hoy han agitado el espantajo de los fontaneros polacos, como la gran amenaza.
El problema de fondo es que Europa está perdiendo competitividad frente a Estados Unidos y los gigantes asiáticos.
Para responder a esta situación es inaceptable pretender competir bajando salarios y deteriorando las condiciones sociales.
En 2000 los Jefes de Estado y de Gobierno acordaron una estrategia para convertir Europa en la economía, basada en el conocimiento y las nuevas tecnologías, más competitiva del mundo, que incluye un ambicioso programa de reformas para dinamizar el mercado interior.
El proceso de ratificaciones continuará, pero el tropiezo en Francia dificultará la entrada en vigor de la Constitución y con ello, importantes decisiones a las que Europa ha de enfrentarse si quiere mantener su modelo social y ganar el tren del futuro.

Joan Calabuig Rull

Levante

El paper d’Europa en la lluita contra la pobresa en el món.

Per tal d’aconseguir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni serà imprescindible que Europa continue incrementant els recursos per a l’ajuda al desenvolupament, que impulse unes regles per al comerç internacional més justes i que promoga la condonació del deute extern dels països més pobres.

El Parlament Europeu ha aprovat recentment una resolució sobre el paper de la Unió en la consecució dels anomenats Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Darrere d’aquest nom tan ambiciós, es troba una Declaració de les Nacions Unides aprovada al setembre del 2000 i en la que es fixen uns objectius concrets per a l’eliminació de la pobresa en el món.
En la Declaració, tots els països es van comprometre a reduir d’ací al 2015 el percentatge de persones que viuen amb menys d’un dòlar al dia i les que pateixen fam en el món. També, es va acordar oferir una educació gratuïta per a tots i eliminar les desigualtats entre els gèneres en tots els nivells educatius. En matèria de salut, els compromisos comprenen des de la reducció en dos terceres parts la mortalitat infantil, fins aturar i començar a reduir la SIDA, el paludisme i altres malalties greus.
Però, segons un informe de la UNCTAD (Conferència de les Nacions Unides per al Comerç i el Desenvolupament), el nombre de persones que viuen en l’extrema pobresa s’ha mes que duplicat en els últims trenta anys, passant de 138 milions en els anys seixanta, a 307 milions en els noranta. S’adverteix en l’informe que de continuar eixa tendència, el nombre de persones que viuen amb menys d’un dòlar al dia arribarà als 420 milions d’ací al 2015.
En la resolució, es recorda també que en l’actualitat el 10% dels recursos que el món assigna a l’àmbit de la salut han de repartir-se per tal d’atendre les necessitats del 90% de la població del planeta.
Menció especial mereix la SIDA, que està destrossant amb una virulència terrible les vides i les esperances dels països mes pobres, particularment els del continent africà. Dels 38 milions de persones que pateixen la SIDA, el 95% viu en països en desenvolupament, mentre el deteriorament de les seues economies ha provocat, simultàniament, una reducció dràstica de les despeses en matèria de salut i d’educació.
A l’Àfrica subsahariana, la dona es veu especialment afectada, constituint el 57% dels adults portadors del VIH. A més d’això, les pressions ultraconservadores contra els drets en matèria de salut sexual i reproductiva provoquen un augment dels embarassos no desitjats i dels avortaments realitzats en condicions perilloses.
Altres malalties, concretament les tropicals, també provoquen greus deterioraments en la salut i el benestar de les poblacions dels països més pobres. Encara que moltes d’elles són curables hui, milions de persones no poden accedir als medicaments perquè són impossibles de costejar, s’han deixat de produir o són d’una qualitat o eficàcia insuficients.
Es constata també que els ecosistemes dels països en desenvolupament s’estan degradant, incrementant-se amb això les catàstrofes naturals i les plagues.
Europa facilita més del 50% de l’ajuda al desenvolupament a nivell mundial, són pocs però, els Estats membres de la Unió que han aconseguit o superat el 0′7% del seu PIB per a aquest tipus de cooperació.
Un altre aspecte que es ressalta, es el terrible pes del deute extern en els països pobres. Es recorda que aquests paguen quatre vegades més per tal de reembossar el seu deute que per a oferir serveis socials bàsics.
L’informe assenyala que si es volen acomplir els Objectius del Mil·lenni farà falta duplicar les quantitats destinades actualment a ajudes i mantindre a eixe nivell durant una dècada com a mínim. També considera que serà necessari tractar les causes estructurals de la pobresa i assenyala el deute i les injustes regles del comerç internacional com a elements que han de ser objecte de canvis imprescindibles i urgents.

Joan Calabuig Rull

Saó