Estem davant d’un moment de reestructuració industrial profunda, però, a diferència d’altres regions europees, els empresaris i els treballadors valencians enfronten, sense un suport coherent i substancial de la Generalitat els desafiaments d’una globalització accelerada.
L’anunci del tancament de quatre plantes de l’empresa valenciana Sáez Merino (coneguda popularment per la marca Lois) i de l’acomiadament de centenars de treballadors ha posat novament d’actualitat les dificultats que viu el sector industrial de la nostra Comunitat. Un alt dirigent de la UGT valenciana ha qualificat aquest fet com la major crisi des del tancament d’Alts Forns de Sagunt.
Des de fa anys que eren evidents les caigudes en la producció de les indústries tradicionals, el descens continuat en les exportacions i la pèrdua d’ocupació. Tant els sindicats com els empresaris, han vingut reclamant la intervenció de les institucions públiques, especialment per a sectors com el tèxtil, el calcer o el joguet.
Malgrat tot, el govern de la Generalitat, narcotitzat pels excessos de la seua pròpia propaganda, ha negat sistemàticament l’existència mateixa de qualsevol problema.
Les empreses valencianes s’han anat adaptant a la globalització o han sucumbit a les noves circumstàncies. En qualsevol cas, ho han fet sense el suport del govern valencià.
La nostra indústria no està bona situació per tal de fer front a la competència de Xina, l’Índia i altres zones emergents. La majoria de les empreses ofereix productes basats en una tecnologia baixa o mitja que exigeixen poca capacitació laboral. Les empreses valencianes necessiten intensificar els seus esforços per tal de competir per innovació, qualitat i disseny. Huí, només podrem crear ocupació estable i amb futur si som capaços de competir sobre aquests fonaments i no per mitjà de productes de baix preu fets per treballadors amb salaris miserables.
Estem davant d’un moment de reestructuració industrial profunda, que té unes importants conseqüències socials que hauran de ser abordades i comptar amb recursos de totes les administracions. Aquest procés necessita de la cooperació entre tots els agents clau, és a dir de les institucions publiques i dels interlocutors socials. Es tracta d’anticipar-se als canvis, minimitzar els danys socials i aprofitar al màxim les oportunitats.
Els treballadors són les primeres víctimes de les reestructuracions i, es per això, que han de ser el principal centre d’atenció i els primers beneficiaris de les ajudes que es concedeixen per a aquestos processos. Un dels temes essencials és proporcionar-los la possibilitat d’adaptar-se a una nova activitat, especialment per mitjà d’accions de formació permanent. Però, les institucions també han d’impulsar la implantació de noves activitats i la creació d’ocupacions alternatives.
Les mutacions econòmiques i la globalització són realitats inevitables i afecten tots els països europeus independentment del seu grau de desenvolupament o de protecció social. Es necessiten, però, respostes adequades a cada realitat. En el moment actual, els desafiaments del sector industrial valencià són de tal dimensió que, en molts casos, tots els seus esforços seran inútils si no reben la col·laboració de les institucions.
A diferència d’altres regions europees, els empresaris i els treballadors de la nostra Comunitat enfronten, sense un suport coherent i substancial de la Generalitat els desafiaments d’una globalització accelerada.
En molts països, el procés de reestructuració té i ha tingut el suport dels governs -especialment els socialdemòcrates- per tal d’amortir els costos socials i consolidar una indústria amb perspectiva de futur i adaptada a la nova realitat de l’economia mundial.
El Consell de Camps, ha seguit el mateix guió que el de Zaplana, és a dir, ha donat prioritat a les inversions en projectes d’oci i ha malgastat grans recursos fins col·locar la institució al cap de l’endeutament de tot l’Estat. Un escàndol i una gran irresponsabilitat.
L’ultima dècada ha estat clau per tal d’enfrontar la reestructuració de la indústria valenciana. El Consell, però, ha negat la realitat i ha establert unes prioritats equivocades.
Malgrat tot, el govern de la Generalitat, narcotitzat pels excessos de la seua pròpia propaganda, ha negat sistemàticament l’existència mateixa de qualsevol problema.
Les empreses valencianes s’han anat adaptant a la globalització o han sucumbit a les noves circumstàncies. En qualsevol cas, ho han fet sense el suport del govern valencià.
La nostra indústria no està bona situació per tal de fer front a la competència de Xina, l’Índia i altres zones emergents. La majoria de les empreses ofereix productes basats en una tecnologia baixa o mitja que exigeixen poca capacitació laboral. Les empreses valencianes necessiten intensificar els seus esforços per tal de competir per innovació, qualitat i disseny. Huí, només podrem crear ocupació estable i amb futur si som capaços de competir sobre aquests fonaments i no per mitjà de productes de baix preu fets per treballadors amb salaris miserables.
Estem davant d’un moment de reestructuració industrial profunda, que té unes importants conseqüències socials que hauran de ser abordades i comptar amb recursos de totes les administracions. Aquest procés necessita de la cooperació entre tots els agents clau, és a dir de les institucions publiques i dels interlocutors socials. Es tracta d’anticipar-se als canvis, minimitzar els danys socials i aprofitar al màxim les oportunitats.
Els treballadors són les primeres víctimes de les reestructuracions i, es per això, que han de ser el principal centre d’atenció i els primers beneficiaris de les ajudes que es concedeixen per a aquestos processos. Un dels temes essencials és proporcionar-los la possibilitat d’adaptar-se a una nova activitat, especialment per mitjà d’accions de formació permanent. Però, les institucions també han d’impulsar la implantació de noves activitats i la creació d’ocupacions alternatives.
Les mutacions econòmiques i la globalització són realitats inevitables i afecten tots els països europeus independentment del seu grau de desenvolupament o de protecció social. Es necessiten, però, respostes adequades a cada realitat. En el moment actual, els desafiaments del sector industrial valencià són de tal dimensió que, en molts casos, tots els seus esforços seran inútils si no reben la col·laboració de les institucions.
A diferència d’altres regions europees, els empresaris i els treballadors de la nostra Comunitat enfronten, sense un suport coherent i substancial de la Generalitat els desafiaments d’una globalització accelerada.
En molts països, el procés de reestructuració té i ha tingut el suport dels governs -especialment els socialdemòcrates- per tal d’amortir els costos socials i consolidar una indústria amb perspectiva de futur i adaptada a la nova realitat de l’economia mundial.
El Consell de Camps, ha seguit el mateix guió que el de Zaplana, és a dir, ha donat prioritat a les inversions en projectes d’oci i ha malgastat grans recursos fins col·locar la institució al cap de l’endeutament de tot l’Estat. Un escàndol i una gran irresponsabilitat.
L’ultima dècada ha estat clau per tal d’enfrontar la reestructuració de la indústria valenciana. El Consell, però, ha negat la realitat i ha establert unes prioritats equivocades.
Joan Calabuig Rull
Saó
Comentarios Recientes