Arxivar per Novembre, 2006

El apoyo europeo al proceso de paz.

El Parlamento Europeo ha aprobado recientemente una resolución por la que “apoya la lucha contra el terrorismo, así como la iniciativa de paz en el País Vasco emprendida por las instituciones democráticas españolas”.

La resolución también “condena la violencia porque es moralmente inaceptable y absolutamente incompatible con la democracia”. En el texto aprobado se expresa, así mismo, la “solidaridad con las víctimas del terrorismo”. 

Con esta resolución se consigue el apoyo de todas las instituciones europeas, ya que en marzo, también expresaron su aval al proceso de paz el Consejo Europeo (los Jefes de Estado y de Gobierno) y la Comisión. 

Pero, más allá de las instituciones europeas, el Papa Benedicto XVI o el Secretario General de la ONU Kofi Annan, también han expresado su apoyo a este proceso. Así Benedicto XVI señaló el pasado 5 de abril en la Plaza de San Pedro: “Os invito a rezar para que todos intensifiquéis vuestros esfuerzos por consolidar los horizontes de paz que parecen abrirse en el País Vasco y en toda España, y a superar todos los obstáculos que puedan presentarse”.  

La democracia española siempre ha buscado el apoyo del resto de Europa en la lucha contra el terrorismo de ETA. El Parlamento Europeo ha expresado, en muchas otras ocasiones, su condena de la violencia y su solidaridad con las víctimas.   

La moción presentada por el grupo socialista, el liberal, los verdes y la izquierda unitaria, se mantuvo abierta hasta el último minuto, para tratar de incorporar al Partido Popular. Pese a todos los llamamientos, los conservadores españoles se negaron a cualquier acuerdo.

Su estrategia es otra bien distinta. En los últimos años, el Partido Socialista y el presidente del Gobierno han sido objeto de durísimos ataques por parte de la derecha y de sus aledaños mediáticos más extremistas. No solo manipulan gravemente la realidad insinuando vinculaciones de los terroristas con el gobierno, sino que hablan de proceso de rendición y acusan de tener las manos manchadas de sangre a cualquiera que discrepe con ellos en este tema.  

Estoy seguro de que muchos votantes del PP están por encima de sus actuales dirigentes y cada vez comprenden menos el porqué de este camino de enfrentamiento constante en un tema tan sensible para todos. 

Cuando la derecha ha gobernado, siempre ha tenido en esta materia, el apoyo incondicional del PSOE, cuando se ha sufrido y también cuando se ha negociado.

Los gobiernos de Suárez, Felipe González y también los de Aznar buscaron el diálogo para acabar con la violencia, como ahora lo hace Zapatero.  

Para valorar mejor lo incomprensible de la actuación presente del PP solo cabe mirar atrás un poco. Aznar dialogó con ETA, que se sepa, al menos en los años 1998 y 1999 y lo hizo en la provincia de Burgos y en Zürich. En esta iniciativa participaron su propio jefe de gabinete, uno de sus asesores y el Secretario de Estado de Seguridad. No es cierto, como se ha querido explicar después, que solo se sondeó a ETA para que depusiera las armas y luego se interrumpió la relación sin más.  A raíz de las negociaciones, el gobierno de Aznar acercó a 120 etarras a cárceles próximas al País Vasco. Además, en mayo de 1999 autorizó a 304 personas vinculadas a ETA a volver a España. Algunos de ellos con delitos de sangre.  Para finalizar el recordatorio, citar las 311 excarcelaciones de etarras que se produjeron durante la etapa de gobierno del PP sin que se percibiera demasiada agilidad para evitarlas.  Algunos de los excarcelados habían sido condenados por asesinatos múltiples, como Iñaki Bilbao a quien hemos visto recientemente en la Audiencia Nacional amenazando jueces. Bilbao fue puesto en libertad el 20 de septiembre de 2000 siendo Ministro del Interior Ángel Acebes. El 21 de marzo de 2002 asesinó a Juan Priede concejal socialista en Orio. 

El debate en el Parlamento Europeo ha dejado claro quien actúa con responsabilidad tratando de evitar el drama de la violencia a las futuras generaciones y quien sigue enfangado en el enfrentamiento a toda costa.  

Al Gobierno de la Nación le corresponde la dirección en la lucha contra el terrorismo. Si Aznar, cuando fue presidente, hubiera pedido una resolución como la que acaba de aprobar el Parlamento Europeo, los socialistas habríamos contribuido activamente a su aprobación sin la menor duda. De la misma manera, nos mantuvimos en silencio pese a que muchas de sus decisiones en esta materia no fueron compartidas por nosotros.   

Un hombre de talante moderado y con gran experiencia europea como es Enrique Barón, señaló que “el PP debería reflexionar sobre el rendimiento en España y en la UE de la política del insulto, la ofensa y el enfrentamiento”.   

Joan Calabuig Rull 

Las Provincias,  7 de noviembre de 2006                                                                                                                                                  

Accidents de trànsit, acabem amb la resignació.

El patiment humà que provoca la carretera és enorme. Però, la majoria dels accidents de trànsit són evitables. És urgent que fem front a aquest horror i que acabem amb la indiferència.

Cada any, el tercer diumenge de novembre, es commemora el dia contra els accidents de trànsit. Eixe dia a València, junt a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats es reuneix un xicotet grup familiars de víctimes d’accidents de trànsit per tal de cridar l’atenció sobre aquest permanent drama humà i recordar als familiars que ja no tornaran.Des de fa temps, tracten conscienciar a la societat que els accidents de trànsit no es poden acceptar com una fatalitat davant la qual res no podem fer. La seua lluita ha contribuït a que aquest greu problema començara a tindre’s en compte per l’opinió pública i que les autoritats reaccionaren. S’han incrementat les campanyes de conscienciació que tracten de modificar les conductes, especialment en el que es refereix a l’excés de velocitat i al consum d’alcohol i drogues al volant que són les dos primeres causes dels accidents de trànsit.També s’estan millorant les infraestructures i es persegueix més eficaçment els infractors que posen en perill la seua vida i la dels demés.
Per primera vegada en molts anys, s’està reduint el nombre de morts en les nostres carreteres que en l’últim període interanual computat s’ha reduït en 299 persones.
A pesar de la reducció del nombre de morts, en 2005 van morir en la carretera 4.400 persones i més de 132.000 van resultar ferides en el conjunt de l’estat.Qualsevol persona menor de 50 anys, té més probabilitats de morir conduint el seu cotxe que d’un càncer o d’una malaltia cardíaca.
Molts dels ferits que es produeixen cada dia hauran de suportar fins al final dels seus dies seqüeles permanents que els impediran tornar a gaudir d’una vida com la que tenien abans del sinistre.
A ningú escapa que el patiment humà que porta la carretera és enorme: per cada víctima mortal hi ha famílies senceres desfetes que han d’enfrontar les conseqüències físiques, psicològiques i econòmiques que es deriven de la pèrdua d’un ser volgut.
Aquest patiment humà inquantificable és, per si mateix, una raó de pes per a elevar les polítiques de seguretat vial al primer nivell de les prioritats de totes les administracions. El pitjor és que la majoria d’aquests accidents es podrien haver evitat. És urgent que fem front a aquest horror i que acabem amb la indiferència.
Els poders públics – inclosos els jutges- han de ser conscients de la importància vital que suposa fer front a aquest drama. Són necessaris més recursos per tal de millorar els dissenys, la construcció i el funcionament de les xarxes vials, per a garantir que la tecnologia en seguretat estiga present en tots els cotxes i no tan sols en els de gamma alta, que es respecten els límits de velocitat o la normativa relativa a l’ús del cinturó o al consum d’alcohol, i que es practique la tolerància zero amb els infractors i els causants d’accidents.
En eixa línia, el Parlament Europeu va aprovar el Programa d’Acció Europeu de Seguretat Vial, l’objectiu del qual és reduir a la meitat el nombre d’accidents de carretera d’ací al 2010. Es necessària, però, la implicació del conjunt dels actors socials i de totes les institucions. En el desenvolupament d’aquestes accions s’ha d’implicar també la Generalitat. El Consell ha abandonat aquesta tasca en els últims anys deixant-la en mans únicament de la Direcció General de Trànsit. Segurament les persones no deuen ser la seua prioritat.
Hem d’aconseguir fer un front comú contra les causes que estan darrere dels accidents de trànsit evitables i aconseguir reduir el patiment que produeixen a milers de persones i a les seues famílies.


Contacto

joan.calabuig@diputado.congreso.es

Comentarios Recientes

ANTONIO M. LOPEZ CAR… a Prostitució
EL GRIFO a Prostitució
Joan a Els valencians i la nova etapa…
Nando a Els valencians i la nova etapa…
Daniel Vargas Lallam… a L’esgotament d’un project…