La Llei de memòria històrica pretén reconèixer el sacrifici de moltes persones i restaurar el seu honor, la seua biografia i la seua memòria. És una norma democràtica, plenament d’acord amb l’esperit de la transició i profundament conciliadora. L’Arquebisbe de València la deuria tindre molt present abans de prendre algunes decisions que puguen humiliar a milers de valencians i valencianes.
Abans que finalitze l’any veurà la llum l’anomenada llei de memòria històrica, que ja compta amb un ampli suport parlamentari. En la nova norma, s’estableixen mesures de reconeixement i reparació a totes les víctimes de la Guerra Civil i de la Dictadura franquista.
El PP i els sectors d’extrema dreta s’han oposat frontalment a aquesta llei des del principi. Tot i això, el partit del Sr. Camps no ha especificat a quins preceptes s’oposa concretament. Diu la dreta, que amb ella Zapatero culmina l’atac a la transició i segons paraules d’Acebes “porta la divisió, l’enfrontament i obri les ferides de la nostra història”. Per raons diferents, ERC tampoc no recolzarà el text legislatiu.
Però, ningú no es podrà considerar perjudicat per una Llei que tracta de reconèixer el sacrifici de moltes persones que no han pogut, fins ara, exercir el seu dret a restaurar la seua biografia i la seua memòria. Es tracta també que moltes persones puguen veure restituït l’honor dels seus familiars.
Des del principi, la Llei deixa clar que es pretén “reconèixer i ampliar els drets a favor dels que van patir persecució o violència, per raons polítiques o ideològiques durant la Guerra Civil i la Dictadura, promoure la seua reparació moral i la recuperació de la seua memòria personal i familiar, adoptar mesures complementàries destinades a suprimir elements de divisió entre els ciutadans…”
El que ha fet el govern és desenvolupar una declaració de novembre del 2002 i ampliada en 2004 que proclamava “El deure de la nostra societat democràtica de procedir alreconeixement moral de tots els homes i dones que van ser víctimes de la Guerra Civil Espanyola, així com dels que van patir més tard la repressió de la dictadura franquista”.
L’article 2 apartat 2 de la Llei deixa clar, des del principi, l’esperit conciliador de la norma assenyalant que el dret a la reparació correspon a tots els ciutadans que van patir qualsevol forma de violència personal “siga el que siga el ban o la zona en què es trobaren els que la van patir” i afegeix “així com les patides per les mateixes causes durant la dictadura que, al seu terme, es va prolongar fins a 1975”.
L’apartat 2 del mateix article especifica que les raons polítiques o ideològiques que es refereix l’apartat anterior inclouen “la pertinença o col·laboració amb partits polítics, sindicats, organitzacions religioses o militars, minories ètniques, societats secretes…”
Estem doncs, davant d’una norma plenament democràtica, que subratlla la carència actual de vigència jurídica d’unes resolucions clarament contràries als drets humans i contribueix a la rehabilitació moral dels que van patir tan injustes sancions i condemnes. La norma també estableix millores en els drets econòmics.
A més a més, preveu mesures per a què les Administracions públiques faciliten als interessats, que ho sol·liciten, les tasques de localització dels desapareguts.
La nova norma encaixa plenament amb l’esperit de reconciliació viscut durant la transició. Estem davant de la lògica continuïtat de lleis com la d’Amnistia, en 1977; el reconeixement a les Pensions a viudes de difunts en la Guerra, en 1979; el reconeixement de Drets de jubilació o pensió a militars no professionals que van prestar servei a la República, en 1984 o el dret a percebre Indemnització per estada en la presó, en 1990.
Recentment l’Ajuntament de València ha cedit a l’arquebisbat un terreny públic de quasi 4000 metres quadrats en la millor zona de la ciutat. Segons pareix es va a dedicar allí un temple a 233 víctimes catòliques de les accions incontrolades prèvies a la guerra civil. Sense cap dubte, eixes víctimes innocents mereixen tota la dignitat i el record.
Convindria, però, una seriosa reflexió i un plantejament conciliador més propi del sentiment catòlic. En una terra on la repressió franquista va suposar l’assassinat de milers de ciutadans i ciutadanes la pretensió de l’arquebisbat de València és una greu humiliació a la seua memòria i a les seues famílies.
Joan Calabuig Rull
Saó, octubre 2007
Comentarios Recientes