Les decisions del govern socialista relacionades amb la família estan en sintonia amb la gran majoria de la societat. Amb elles, s’ha reforçat la institució i s’han ampliat els drets de tots i totes sense voler ofendre a ningú. Els atacs rebuts són injustos i la realitat demostrarà que, a més a més, són inútils.
L’any s’ha iniciat amb els ecos de l’acte per la Família Cristiana celebrat a Madrid a finals del mes passat.
García-Gasco va arribar a afirmar que “ens dirigim a la dissolució de la democràcia”. Rouco i Cañizares van assegurar que la família està patint “amenaces clares i atacs de gran calat”. Es van recalcar, una vegada més, com a temes centrals, l’avortament, el divorci o el matrimoni homosexual, com si el suport a la família tingués aquestes vessants exclusivament.
És paradoxal, que malgrat les tremendes paraules dels oradors en l’acte, cap estudi sociològic hi ha assenyalat que entre els ciutadans espanyols puga existir la menor preocupació pel futur de la família. Tampoc no hi ha la percepció que hi haja cap amenaça contra ella.
Tal com ho testifiquen tots els estudis sociològics, la força de la institució familiar és indubtable en la nostra societat.
Per a la majoria dels ciutadans, cristians o no, la família és el més important en la seua vida, és l’espai en què millor es troben i al que concedeixen major valor com a centre de solidaritat entre generacions. És lògica per tant, la presència de molts fidels en l’acte de Madrid.
Però, junt amb la família tradicional, els canvis en la societat han fet aflorar, en els últims temps, altres tipus de famílies que mereixen respecte i dignitat. Els canvis en la legislació només han pretès reconèixer drets, superar discriminacions i evitar patiments injustos a què es van veure sotmeses generacions anteriors. És a dir, absolutament no res que ataque o debilite a la família cristiana tradicional.
Ningú no desitja el fracàs i la ruptura d’un matrimoni però hui, la immensa majoria, cristians o no, comprèn que quan no hi ha cap manera de resoldre els problemes de convivència cal acudir al divorci i evitar allargar innecessàriament el dolor a les persones.
Com és evident en qualsevol democràcia, tota confessió religiosa té plena autonomia en l’orde doctrinal respecte dels que hi participen d’ella.
Igualment, però, és el conjunt de la societat, mitjançant els seus representants, qui ha de decidir les lleis i ordenar els principis de la llibertat individual i de convivència. Això, no és “laïcisme agressiu”, és simplement democràcia.
A més a més, hi ha una realitat evident, en Europa i probablement en el món, l’Estat espanyol és el que millor tracta a l’Església Catòlica en quasi qualsevol paràmetre que s’analitze. Les evidències són clares tant si es tracta de l’àmbit educatiu, com en matèria fiscal o patrimonial. Els pressupostos generals de l’Estat destinen ajudes multimilionàries molt superiors als recursos que, en la casella del IRPF, determinen realment els ciutadans. Afegit a això, un recent acord ha permès que el percentatge de participació per a aquest concepte passe del 0′52 al 0′7% per a l’Església Catòlica.
Al llarg d’aquesta legislatura, el suport a la família ha estat evident en temes substancials que, sens dubte, li donen major fortalesa. Només recordar, el suport directe a la natalitat, les lleis que han permès millorar la conciliació entre la vida laboral i familiar, la decisió d’universalitzar l’educació infantil, la dignificació de les pensions o la llei per a recolzar les famílies amb persones dependents.
Les mesures preses pel govern de Zapatero estan en sintonia amb les aspiracions de la gran majoria de la societat actual. Tant és així, que ni el PP inclourà la seua derogació en els seus programes, ni si algun dia arriba al poder, s’atrevirà a revertir-les.
Això, deixa encara més en evidència l’injust dels atacs rebuts en l’acte de Madrid i l’inútil del partidisme d’alguns prelats.
Les decisions del govern socialista han pretès superar injustícies i ampliar els drets de tots els ciutadans sense perjudicar ni ofendre a ningú.
Comentarios Recientes