El preu dels aliments i la fam en el món

 

Cent milions de persones estan en risc de patir fam per la pujada dels preus dels aliments. El món desenvolupat haurà de revisar les seues polítiques agràries i té el deure moral de recolzar als països pobres més afectats. Encara que només siga per egoisme.

 

 

 

 

Fa ja més d’un any, més de 75.000 mexicans eixien al carrer en la capital federal perquè la coqueta de dacsa havia pujat prop d’un 30%. Aquest aliment és bàsic entre els sectors més modestos de Mèxic. Una gran part s’importa del seu veí del nord. Allà, però, començava a ser desviat cap a la producció de biocombustibles.

 

Un any després, els preus agrícoles en el mercat mundial han crescut una mitjana del 35%. Els dels cereals, en concret, han pujat un 120% i els de l’arròs un 80%. En els últims mesos, l’arròs valencià també s’encamina cap a pujades del 40%.

 

Les revoltes s’han estès per tot el món per l’increment de la pobresa i la fam. El que ací inquieta a moltes famílies, en altres llocs és un drama. Hem vist recentment conflictes per aquest motiu des d’Haití a Indonèsia. Àfrica viu la situació amb major dramatisme i des d’Egipte a Senegal molta gent està desesperada. Cent milions de persones estan en risc. 

 

En els Estats Units es produeix el 40% de la dacsa mundial. Ara, és tan cara, que les vaques americanes s’estan alimentant, en molts llocs, de regalíssia, galetes, mantega de cacauet o fruites seques.

 

Una prestigiosa publicació britànica assenyalava recentment que el volum de dacsa consumida actualment pels vehicles en USA cobriria les necessitats importadores de 82 països. El mes impressionant és que, amb tota eixa producció, només es cobreix l’1,5% del consum nord-americà de petroli.

 

La lluita contra el canvi climàtic i la necessitat reduir la dependència dels productes derivats del petroli també ha impulsat a Europa la producció de combustibles basats en els productes agrícoles.

 

Els biocombustibles, però, no són els únics culpables de la situació. Alguns organismes internacionals li atribueixen entre un 5 i un 10% de la culpa. La realitat és que s’han unit simultàniament diverses causes.

 

Moltes de les pujades també tenen el seu origen en una cruel especulació. Una part dels fons dels mercats financers i del sector immobiliari es desplacen ara a cap a les matèries primeres i els aliments.

 

El capitalisme de casino ha arribat a l’extrem de la immoralitat. Els especuladors estan utilitzant la crisi alimentària mundial per tal de treure profit econòmic.

 

Un altre factor molt important, que incideix en les pujades dels aliments, és el creixement de la capacitat de compra de països asiàtics emergents. Cada vegada necessiten més carn, més gra i més petroli. El creixement demogràfic tampoc es deté. Xina hi ha duplicat la seua demanda de carn en cinc anys i la tendència continua sent ascendent.

 

El canvi climàtic i, en concret, l’increment de les sequeres i de les catàstrofes naturals, també està influint en la situació actual.

 

Importants països productors com Xile o Austràlia han tingut males collites i això ha contribuït a la reducció de l’oferta. En el cas d’Espanya, la prolongada sequera també ha tingut les seues conseqüències. Cal recordar que Catalunya està patint la pitjor sequera que es coneix des que hi ha registres fiables. 

 

Les subvencions europees i nord-americanes per a la producció agrícola en general i les destinades als biocombustibles han de ser revisades. També és necessari acabar amb el proteccionisme comercial. Totes aquestes pràctiques perjudiquen els països pobres, dificulten el desenvolupament de les seues economies i agreugen el problema de l’escassesa.

 

La falta d’aliments pot ser la base de confrontacions entre grups socials i un element desestabilitzador per a la pau en moltes zones del món.

 

La fam supera murs, tanques i controls fronterers i incrementarà la pressió immigratòria en un moment de desacceleració econòmica en què es perd ocupació.

 

Els països avançats hauran de revisar les seues polítiques agràries i tenen el deure moral de recolzar ja als països pobres afectats. Encara que només siga per egoisme.

 

 

 

 

 

        

 

Reptes per a una nova legislatura.

 

 

 

El primer repte del govern sorgit de les eleccions de març serà respondre a la desacceleració econòmica. Ací, les dificultats seran majors perquè Camps va promoure desmesuradament la construcció i va abandonar la indústria valenciana que és on es generen les ocupacions més estables.

 

 

 

 

 

 

Després de les eleccions del passat mes de març s’inicia la legislatura que ens portarà a la segona dècada del segle. Zapatero haurà d’enfrontar alguns reptes nous, com ara la desacceleració econòmica i d’altres pendents de solució des de fa dècades, com el terrorisme d’ETA.

 

Moltes de les realitats del pròxim quadrienni estaran íntimament vinculades a la situació mundial i ens afectaran de forma cada vegada més immediata. Haurem de seguir molt atents al canvi climàtic, al problema del subministrament energètic, a la fam i la pobresa, a l’evolució de les migracions i a les amenaces dels fonamentalismes i els totalitarismes.

La nostra Comunitat en aquestos quatre anys viurà, per fi, l’arribada de l’AVE a València i l’execució d’importants obres que garantiran el subministrament d’aigua per a molts anys sense dependre de transvasaments o dels índexs pluviomètrics.

 

Per a Camps i el PP valencià, la legislatura comença com va acabar l’anterior.  La dreta continuarà buscant qualsevol pretext per tal d’enfrontar-se al govern central i utilitzarà les institucions com un instrument més al servei de l’estratègia general del seu partit. L’aigua, les infraestructures, el finançament i la seguretat continuaran sent la lletania diària.

 

Però, sens dubte, el primer repte que haurà d’enfrontar el nou Govern serà la desacceleració econòmica. Les xifres, tenen persones darrere que perden els seus treballs i famílies que tenen problemes per a arribar a final de mes.

En el País Valencià, l’impacte de les dificultats serà major. Ací, el Consell va apostar desmesuradament per la construcció com a motor de l’economia i va abandonar a la indústria valenciana que és on es generen les ocupacions més estables. 

Zapatero, haurà de donar una resposta urgent a eixa situació amb mesures que donen confiança i reactiven l’economia. En l’àmbit de la construcció, el camí que s’ha de seguir és el de l’edificació de VPO, els plans de rehabilitació de vivendes i l’impuls a les inversions en infraestructures públiques.

El més important, però, és transitar decididament cap a un nou model més sostenible i de major qualitat i cap a una major inversió en I+D+i per tal d’obtindre les tecnologies més avançades. La millora substancial de l’educació i la qualificació dels ciutadans és també un objectiu clau.  

A més a més, en temps de dificultats, serà necessari augmentar la protecció als que mes ho necessiten. Caldrà també facilitar la seua reconversió laboral per mitjà de la formació per tal de que troben noves oportunitats.

El President, ha anunciat que reitera el seu compromís amb la plena ocupació, la rebaixa de la temporalitat, la plena incorporació de la dona i l’increment de les pensions. Les dificultats, però, per tal d’aconseguir-ho seran, ara, molt majors.

 

En aquesta nova etapa, el canvi climàtic i les mesures per a avançar cap a un desenvolupament sostenible tindran molt de protagonisme. I es convenient que així siga. Precisament el País Valencià és un dels territoris més exposats a patir danys irreversibles.

 

En els pròxims anys, també s’ha de produir el desenvolupament dels nous estatuts d’autonomia, que com el valencià, es van aprovar durant la passada legislatura. El repte serà ara trobar també mecanismes de cooperació adequats a la nova realitat.

 

Lamentablement, el terrorisme d’ETA seguirà d’actualitat. Pretenen continuar amb les accions violentes i per tant, les bombes i els assassinats. Zapatero, ha proclamat la seua voluntat de fer tot el que es puga per tal de recuperar el diàleg i la col·laboració amb el PP. Això, és el que volen la immensa majoria dels ciutadans. Caldrà veure si la dreta vol continuar amb l’enfrontament en aquest tema o pren una posició més sensata que fins ara.