La independència de Kosovo és, en realitat, una declaració de dependència i excepcionalitat. La neteja ètnica i la repressió promoguda tant per Milosevic, com per la guerrilla independentista no poden ser exemple per a ningú.
El passat 17 de febrer els 109 diputats del parlament de Kosovo van votar a favor de la seua independència. Alguns sectors nacionalistes de Catalunya o Euskadi han vist aquesta declaració com una expressió del dret a decidir del poble kosovar i un antecedent a tenir en compte.
El primer dubte, esta en saber si el que va nàixer d’aquella declaració unilateral és o no un verdader estat sobirà. A més a més, per tal de comprendre aquesta decisió, convindria tindre en compte el context polític i la realitat social i econòmica en que s’ha pres.
La declaració d’independència està tan plena de condicions, observacions i reserves que difícilment es pot considerar l’aparició d’un nou Estat sobirà. Mes bé, el que ha sorgit és un estat dependent i excepcional. El pròpi text de la declaració defineix al país com “un cas especial”. També, estarà obligat com abans, al compliment del Pla Ahtisaari (que ja li conferia un amplíssim règim d’autogovern). Kosovo continuarà tenint una gran dependència de la seua antiga “metròpoli” i del suport de la UE.
El trànsit de Kosovo a l’autogovern dista molt de ser exemplar, com han expressat a Espanya alguns dirigents nacionalistes.
Per a començar, Kosovo és el resultat d’una història recent de neteges ètniques, atacs indiscriminats a civils, desplaçaments massius de població, exili i repressió de les minories, exercida tant pel règim de Milósevic, com per la guerrilla independentista kosovar.
D’altra banda, la declaració d’independència viola el dret internacional i incorre en una contradicció amb compromisos i decisions anteriors de la Unió Europea (Declaració UE16/12/91) que ara apareix dividida en aquest tema.
Kosovo es separa de l’antiga Iugoslàvia amb l’oposició d’una part de la comunitat internacional i és fàcil preveure que tardarà molts anys a ocupar una butaca en Nacions Unides.
La seua precària seguretat la mantenen els 20.000 soldats de l’OTAN (KFOR) que patrullen els seus carrers diàriament. Però, la pau i la llibertat dels habitants de Kosovo no està ni de bon tros garantida. El nou estat no té potència política per a promoure les reformes que necessita la seua economia i la seua justícia.
Els Estats Units, han destacat pel seu suport entusiasta a la independència de Kosovo. És, sens dubte, una aposta d’abast estratègic. En ella, juga un paper central la important base militar anomenada Camp Bondsteel amb més de 6000 soldats i situada en la ciutat de Ferizaj/Urosevac. Aquesta base, va jugar un paper important en l’estabilització de Kosovo i encara hui és fonamental com a suport a la missió de la KFOR. No obstant això, a ningú no se li oculten intencions de permanència indefinida en eixe territori interessant des del punt de vista energètic .
El model de Kosovo dista molt de l’idealisme èpic amb què alguns insisteixen a mirar-ho.
La taxa de desocupació està prop del 50%. El 12% dels seus habitants viuen en la pobresa extrema i el 40% de la seua població malviu amb menys de 2 € al dia. El salari mitjà en la capital és de 150€ mensuals. A pesar del seu potencial de riquesa energètica, l’economia no és capaç de progressar, llastada per la inestabilitat política i per l’omnipresent poder de les màfies. Molts assenyalen que l’activitat criminal és un element essencial de la seua economia.
Els nous dirigents hauran de garantir, a curt termini, l’educació i la qualitat de vida dels ciutadans, la sanitat i els serveis assistencials bàsics. No menys important, serà garantir a tots la seguretat i tractar d’eradicar les màfies polítiques i econòmiques, activar l’economia i captar inversors. Tot això en el país més pobre d’Europa.
Kosovo naix amb massa carències i una gran fragilitat que posa en dubte la seua pròpia viabilitat com a estat. En qualsevol cas, per tal de solucionar els seus problemes més urgents, necessitarà l’assistència permanent de la Unió Europea en tots els ordres. Més enllà dels moments d’eufòria de la seua declaració d’independència, el camí és molt incert.
0 Respostes a “Kosovo. Un exemple?”