Pretendre reduir el nombre d’avortaments per mitjà de la presó o confiant en la castedat suposa dividir la societat, és injust i a més a més objectivament inútil. Cal eixir de l’àmbit penal per tal d’avançar en una legislació i unes polítiques integrals orientades a promoure la salut pública i la salut sexual i reproductiva.
En l’inici d’aquest mes arribaven als mitjans de comunicació les últimes dades sobre l’avortament a Espanya. És sens dubte motiu de tristesa que més de 112.000 dones tingueren avortar en 2007 i que això supose un increment superior al 10% en un any. D’eixa quantitat almenys 10.000 són dones valencianes.
Les taxes de l’avortament en el conjunt de l’estat no són de les més altes d’Europa, però, durant els últims anys s’ha produït una clara tendència a l’alça. Són els grups més vulnerables on es concentren els creixements més significatius, concretament entre les dones menors de 30 anys i també entre els col·lectius immigrants.
A Espanya la regulació de l’avortament part d’una clara concepció punitiva, tant és així que l’article 145 del Codi Penal estableix que l’avortament és un delicte si es practica fora dels casos concrets permesos per la llei.
Els tres supòsits en què es despenalitza l’avortament estan sotmesos a l’interpretació de terceres persones com a jutges o metges i no a la decisió de la dona. Açò, ha tingut com a conseqüència actuacions lamentables de grups extremistes, de jutges ultraconservadors o simplement d’exmarits despitats.
L’interrupció voluntària de l’embaràs ha estat espentada de nou cap a la semiclandestinitat provocant una gran pressió afegida sobre les dones que prenen aquesta sempre difícil decisió. De nou, hem vist com es vulnera la confidencialitat de les històries clíniques, s’envia a la guàrdia civil als domicilis particulars per a citar a declarar, es presenten denúncies infundades o s’amenaça directament al personal sanitari.
Fa poques setmanes, s’ha posat en marxa en el Congrés dels Diputats una subcomissió per a analitzar l’aplicació de la legislació actualment vigent en matèria d’avortament. La diputada socialista valenciana Carmen Montón va declarar que “és necessari que s’òbriga ja un debat seriós, reflexiu i rigorós…”
Nombrosos experts i organitzacions de tot signe estan compareixent en les sessions de treball. La realitat demostra que cap col·lectiu social considera l’avortament un fet positiu i desitjable. En aquest sentit, hi ha pràctica unanimitat en la necessitat crear les condicions que eviten les dones haver de prendre aquesta decisió. Una vegada arribats a aquest punt, les propostes són, de vegades, diametralment oposades. Els grups més conservadors insisteixen en la persecució i la resposta penal i la realitat ens assenyala que són necessaris altres camins ben diferents.
Cada dia és més evident que el tractament en l’àmbit penal del problema de l’avortament és injust, només afegeix dolor i no permet l’adequada protecció del no nascut. A més a més, és una font de desigualtat, només cal recordar que fa poques dècades les persones amb recursos avortaven a Londres i les demés en clíniques clandestines amb greu risc de la seua pròpia vida. Avui, una part d’aquest problema continua existint amb formes diferents.
El cas d’Holanda és citat recurrentment com a exemple, perquè precisament on la legislació és menys restrictiva és on menys avortaments es produeixen.
Si volem aconseguir aquest objectiu és inevitable un esforç decisiu per tal de tractar l’avortament com un últim recurs en el marc d’una legislació i unes polítiques integrals orientades a promoure la salut pública i la salut sexual i reproductiva.
La prevenció, la inclusió efectiva i sincera de l’educació sexual en el currículum escolar, l’accés als mètodes anticonceptius i a l’atenció en els centres públics de salut són imprescindibles. La campanya iniciada aquest mateix mes pel Ministeri de Sanitat promovent la informació sexual i l’ús del preservatiu va en la bona direcció.
Pretendre reduir el nombre d’avortaments per mitjà de la presó o de la castedat suposa dividir la societat, causar més dolor i caminar cap al més absolut fracàs. Partint del principi del dret de la dona a la lliure decisió, la realitat ens demostra que necessitem una nova etapa per tal d’abordar aquest problema d’una forma més justa i realista.
Joan Calabuig Rull
Per a Saó. Desembre del 2008
Comentarios Recientes