L’esgotament d’un projecte.

 Estem davant d’una degradació sense precedents de les institucions d’autogovern. Camps ha d’aclarir la seua responsabilitat política i la dels seus col·laboradors. Però, en tot cas, la paràlisi davant de la crisi i els últims escàndols són un símptoma agut de què la seua etapa de govern està esgotada.

 

 

 

La falta d’iniciativa davant la crisi era evident, ara però, la paralització de l’administració autonòmica és completa. Molts alts càrrecs i dirigents del PP tracten de recordar les seues converses, de buscar papers, de pensar si poden tindre relació amb la trama descoberta pel jutge Garzón. Saben bé que el seu enemic pot estar en la cadira del costat. A ningú no li pot estranyar aquesta situació en una organització que té com a paradigma de ciutadà a Carlos Fabra.

 

Ara, s’evidencien amb cruesa les conseqüències del poder absolut i del deteriorament de la qualitat democràtica. En les Corts Valencianes l’oposició té, des de fa anys, sistemàtiques limitacions per tal d’exercir les tasques de control del Consell que li atribueix l’Estatut. És habitual que l’executiu valencià negue l’accés a documents i informació comptable dels organismes i empreses de la Generalitat. Ara veiem per què. 

 

La compareixença de Camps fa pocs dies rodejat dels seus afins, va estar una penosa cortina de fum per tal de no assumir les seues responsabilitats i per a amenaçar indiscriminadament. Una vegada més, ha jugat a aparèixer com a víctima, assegurant que estem “davant d’un procés contra tot el PP”. Dies abans, sentíem aquestes mateixes paraules de boca de Mariano Rajoy.

 

Els dirigents del PP tracten de desviar l’atenció d’una espiral d’odis i conflictes interns. Aquest es, segurament, l’origen de les denúncies, les filtracions, les escoltes i l’espionatge que van aparèixer inicialment en la Comunitat de Madrid i que ara afecten tot el partit conservador.

 

No és casual que aquest cercle infernal es desatès després del Congrés del PP a València, un conclave que va tancar en fals unes cruentes lluites pel poder que ara reapareixen amb tota la seua virulència.

 

El victimisme de Camps pretén evitar la consciència pública dels veritables problemes i per descomptat, no preveu la menor reflexió autocrítica.

 

Els atacs i amenaces a jutges i fiscals i la pretensió que es tracta d’una conspiració, pretenen posar en dubte el funcionament de l’estat de Dret, la independència del Poder Judicial, la imparcialitat d’un jutge, l’actuació de la Fiscalia i la instrucció mateixa d’aquests fets.

 

Els excessos verbals de Camps comencen a estar perillosament prop del deliri i l’histrionisme. El que el màxim mandatari de la dreta valenciana ha d’aclarir són les sospites que se recauen sobre ell, ha de revelar qui i perquè actuen en nom seu traficant amb influències i aprofitant-se del poder.

 

El que cal explicar, és qui ordenava i mantenia les relacions entre la Generalitat i el PP amb Orange Market, una de les empreses investigades. El que es urgent, és que cesse al conseller Serafí Castellano a qui li pareix normal presumir que adjudica contractes, en tots els departaments que ha gestionat, a empreses dirigides per amics seus.

 

Estem davant d’una degradació sense precedents de les nostres institucions que ens ompli de preocupació i tristesa. El 9 d’octubre de 1976, centenars de milers de valencians eixirem al carrer per a impulsar un nou inici per al nostre poble. Tots units demanarem llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Volíem un país més just, governants honrats i una administració més pròxima i al servei dels valencians i valencianes.

 

Lamentablement els últims episodis de corrupció demostren que el PP ha convertit en una caricatura la il·lusió d’autogovern, ha malbaratat els diners públics, ha degradat les institucions i ha abusat del seu poder. Ara, en plena crisi, causada en part pel model econòmic que va promoure, el Consell està absent. És el moment més inoportú, justament quan els valencians més necessiten un govern compromès amb les seues preocupacions.

 

Ningú no volem tindre una Generalitat en crisi moral, institucional i de confiança i un president dels valencians davall l’ombra del dubte. És l’hora de treballar, de deixar l’espectacle i de depurar responsabilitats. Però, en qualsevol cas, els últims episodis són un símptoma agut de què l’etapa de govern de Camps i del PP està esgotada en l’àmbit econòmic, social, cultural i polític.

 

Joan Calabuig Rull

Per a Saó. Març 2009. 

 

 

 

3 Respostes a “L’esgotament d’un projecte.”


  1. 1 la cotorra del mercat Març 11, 2009 a les 11:03 pm

    Camps en un abismo

    VOTE ESTA NOTICIA

    Enviar

    Imprimir

    Aumentar el texto

    Reducir el texto

    JESÚS CIVERA Desde las pasadas elecciones autonómicas, el presidente Camps ha vivido en el séptimo cielo. El golpe de Garzón le ha desmoronado todo el tinglado. Un imaginario precipitado sobre una síntesis en la que la mayoría absoluta, los grandes eventos y una administración de las cosas rolando por inercia, cubría sus referencias. Ni siquiera la desbocada crisis, que azota la calle con su desfile de parados, le había hecho tambalearse. Camps habitaba en una esfera, más allá del bien y del mal. El colosal éxito electoral le había situado en un escenario irreal. Garzón le ha devuelto a la tierra, quizás un poco tarde para releer sus puntos de apoyo y explorar nuevos campos políticos.

    El líder paralizado. La implicación en el caso Gürtel ha dejado bloqueado a Camps. Paralizado, vencido. Cuando la trayectoria política se ha configurado sin sobresaltos, el primer arañazo es mortal. Camps no es un político adherido a una ideología, no ha vivido terremotos sociales, la dictadura y la transición le pasaron de refilón (15 años en la muerte de Franco). De concejal a conseller, de conseller a secretario de Estado, de secretario de Estado a vicepresidente de las Cortes, de vicepresidente de las Cortes a la Delegación del Gobierno, de la Delegación del Gobierno a la presidencia de la Generalitat. Un viaje alrededor de la política sin enfrentarse a angustiosos seísmos sociales, sin entregarse al dilema de la opción democrática o autoritaria, sin contemplar un paisaje político hostil a los valores del pluralismo, sin abismos personales. En ese estado inmaculado, cuando se sufre una sacudida, el trauma es terrible. El shock le ha dejado sin respuestas.

    La estrategia. O con respuestas erróneas. Entre otras, las que le ofrece su primer círculo, de escaso contenido político. Su otro entorno, el núcleo duro en el Consell, con Cotino a la cabeza, ya está gestionando el peor escenario: que el TSJ abra diligencias. Son palabras mayores. Si el TSJ se inclina hacia ese lado del tablero, Camps se hallaría al borde de la dimisión. Sin embargo, no se está ahí, sino en una etapa anterior. Y en esta etapa, Camps ha renunciado a toda iniciativa política. Se ha enrocado. Ha decidido no plantear batalla. Y ha optado por alimentar dos estrategias que abundan en el riesgo. Una le debilita. Es la de la vertiente judicial. Fiar su crédito a esa estrategia es un error que le llevará a un callejón sin salida. La otra, la de la transparencia, no ha servido para nada, entre otras cosas porque retroalimentaba el escándalo: los consellers han acudido a las Cortes y han regresado a sus departamentos orillando la exhibición de los contratos y adjudicaciones. Salvemos a Rambla, en todo caso. Sin embargo, hasta en la posición defensiva sobre la que ha decidido actuar Camps hay que manufacturar política. Y eso, hoy, resulta una quimera. El presidente acaba de advertir que su círculo más íntimo carece de peso político. También la zarpa de Garzón ha servido para clarificar ese detalle. La asimetría entre el escándalo y la cuestión judicial abona una vía para gestionar de manera eficaz los tiempos y retardar el desgaste. También en ese punto ha decidido rendirse antes de jugar el partido.

    Futuro imperfecto. Si el TSJ decide archivar el caso, la recuperación de la figura de Camps constituye una incógnita. El vuelco del Consell, en todo caso, se hace indispensable. Una remodelación profunda, redefiniendo las prioridades y el relato, situando a independientes de prestigio en el primer plano y soltando amarras con el partido, revisando el papel de las instituciones -y refundando el de las diputaciones-, puliendo la calidad democrática. El Consell, ya de por sí parco, está diluido, en las horas más bajas que uno recuerda. Inmovilizado Camps, apenas gravita sobre su eje principal. No acciona los mecanismos para adelantarse en los asuntos sustanciales, que es el germen de la política. Le salva la leal oposición, que resulta, por el momento, un intangible. Es decir, se sabe que existe, pero no se corporiza su presencia.

    El campsismo. Por primera vez se escuchan voces críticas en el campsismo. Es la flaqueza del todopoderoso. Pero también, y no se olvide, el malestar por la hoja de ruta seguida por Camps desde el día en que se filtró su nombre. Y la impugnación por el severo filtro que le protege y le aísla.

  2. 2 Mestre Març 19, 2009 a les 9:56 am

    19.03.2009 Estic d’acord amb vosté, senyor diputat.
    Pero como trasladar-ho a la ciutadania i al poble en general. Com també, com mobilitzar a tanta gent decebuda i passota, sobretot la d’esquerres? Mestre

  3. 3 Daniel Vargas Lallament Abril 29, 2009 a les 6:04 pm

    Hola, Joan: Tu interés por el ámbito económico y social es encomiable. Creo que el socialismo se va a poder difinir acorde a los nuevos tiempos con la oportunidad de haber aprobado con vuestros votos la creación de una subcomisión para estudiar la aplicación de una Renta Básica universal de ciudadanía. para mí es a la economía lo que la democracia a la política. Y marca un rumbo al socialismo actual pues con la actual riqueza es posble acabnbar con la pobreza de manera razionable, no utópica y es un gran paso de cara a la adaptación de la economía a la nueva realidad definida por la globalización, el progreso tecnológico, la pujanza de la economía financiera y la necesidad de conseguir un desarrollo sostenible. te recomiendo la lectura del libro de Ramior Pinto “Los fundamentos de la Renta Básica y la perestroika del capitalismo”, que puedes coger en la biblioteca del Congreso. Un saludo, Dany.


Deixa un comentari




Contacto

joan.calabuig@diputado.congreso.es

Comentarios Recientes

ANTONIO M. LOPEZ CAR… a Prostitució
EL GRIFO a Prostitució
Joan a Els valencians i la nova etapa…
Nando a Els valencians i la nova etapa…
Daniel Vargas Lallam… a L’esgotament d’un project…