On ens porta Bolonya?

Els canvis generen sempre resistències, però, recórrer el camí de Bolonya és imprescindible per tal de millorar les oportunitats dels estudiants i per a progressar de forma sostinguda i solidària sobre la base del coneixement.

 

   En els últims mesos, han aparegut polèmiques i alguns incidents – dels què no han escapat els campus valencians -  en relació amb la implantació de l’anomenat Espai Europeu d’Educació Superior, més conegut com a acord de Bolonya.  Aquest procés, que haurà d’estar completat en l’inici del curs 2010-2011 provoca, com tot canvi important, incerteses i també resistències.

Molts es preguntaran com és possible que aparega ara un debat sobre un acord adoptat ara fa una dècada. L’explicació és ben senzilla, els governs del PP no van considerar prioritari aquest tema i es per això, que van decidir eludir els aspectes més delicats d’aquest procés en compte d’abordar amb responsabilitat i diligència els compromisos adquirits amb els nostres socis europeus.

 Però, és imprescindible recórrer aquest camí si volem avançar cap a una societat basada en el coneixement, integrada en Europa i capaç de progressar de forma sostenible i solidària.

Hi ha qui pretén que Europa siga únicament un mercat, però, la majoria dels europeus segurament compartim la necessitat que tinga també una forta dimensió política, social, científica o jurídica. Es per això que es va acordar donar una dimensió europea a l’educació superior. No estem davant d’un procés imposat sinó d’una decisió conscient i necessària ratificada per governs de tot signe.

Aquest acord, va més enllà de la pròpia Unió Europea, han estat un total de 46 països del nostre continent els que han decidit coordinar els seus diferents sistemes d’educació superior i buscar un mateix estàndard de qualitat. Aquest serà, a més a més, un procés que ampliarà les seues fronteres en el futur integrant a nous països.

Bolonya impulsa un espai comú caracteritzat per un sistema de reconeixement automàtic dels estudis i de les capacitats professionals dels titulats. Tot això facilitarà la mobilitat del coneixement i oferirà als nostres estudiants i professionals majors cotes de llibertat de moviment i un ventall d’oportunitats laborals mes ample.

 L’acord, també suposa un canvi de metodologia que ha de contribuir a superar debilitats tradicionals del nostre sistema, com ara l’abandó dels nostres estudiants universitaris o l’escassa adequació d’alguns títols a les necessitats reals del mercat laboral.

 Debatre i perfeccionar l’aplicació d’aquest projecte és lògic. Oposar-se però, frontalment a Bolonya és prou reaccionari. Rebutjar l’Espai Europeu d’Educació Superior és obstaculitzar la transmissió del coneixement i l’avanç cap a una universitat més moderna i més oberta al món. En realitat, és oposar-se a avançar cap a un nou sistema on l’estudiant participa més, adquireix competències professionals que li donaran més oportunitats de trobar una ocupació i aprèn a formar-se al llarg de tota la vida.

 Com assenyalava recentment Salvador Giner (president de l’IEC) “Oposar-se que els títols d’enginyer, economista, metge, historiador, arquitecte o sociòleg emesos per una universitat danesa siguen també vàlids a Itàlia, o que els emesos a Anglaterra siguen vàlids a Espanya és reaccionari, retrògrad, irracional. Perquè aquest ideal universalista i progressista es faça realitat, fa falta l’acord de Bolonya. Si hui guanyaren els obscurantistes sublevats, ni Arnau de Vilanova –el major metge europeu del seu temps– hauria pogut ensenyar a Montpeller, ni Joan Lluís Vives a Lovaina i Cambridge.”

 S’han llançat nombroses faules contra Bolonya, com per exemple que sense un màster reservat als que tinguen més recursos no es podrà exercir una professió. Però és ara, justament amb l’adaptació a Bolonya, quan el govern impulsa títols de màster a preus públics i crea noves figures com el préstec renda sense interessos. A tot això, cal unir el constant increment de beques – més de 20.000 estudiants valencians disposen d’elles – i del seu import.

 L’Universitat és un dels pilars de la nostra cultura i de la generació del coneixement. És per això, que també ha d’iniciar esta nova etapa per a què impulse un nou model de creixement, ocupacions més estables i major cohesió social en l’espai europeu, que es inevitablement el nostre.

 Joan Calabuig Rull

Estado de la nación y Comunidad Valenciana.

Como era previsible, el debate de política general sobre el estado de la nación ha venido marcado por la difícil situación económica y las graves consecuencias provocadas por la crisis del sistema financiero norteamericano.

Nuestra economía tiene problemas y desequilibrios propios, especialmente la alta tasa de desempleo, que es todavía peor en nuestra Comunidad. Sin embargo, no es menos cierto que la gravedad de la situación actual tiene mucho que ver con las consecuencias globales de una determinada forma de ver la economía y la sociedad basada en la codicia, la irresponsabilidad e incluso el fraude. 

Importantes dirigentes empresariales valencianos y de otras comunidades han expresado la necesidad de responder a la situación actual alcanzado amplios acuerdos políticos y sociales. También lo han hecho las organizaciones sindicales. Sin embargo, si algo ha dejado claro el debate es que el PP y en concreto Rajoy no va a recorrer ese camino.

El líder del PP es un político en declive que, una vez más, ha reiterado la estrategia de confrontación sin dejar resquicio alguno al acuerdo. Esta vez, ni siquiera ha guardado las formas. Ahora, es el España se hunde, como hace pocos años fue el España se rompe.

Rajoy no ha hecho propuestas porque no las tiene y si las tuviera no se atreve a explicitarlas porque contienen elementos antisociales que la mayoría de los ciudadanos rechazarían.

El dirigente conservador ha vuelto a acusar a Zapatero de haber mentido sobre la verdadera situación crisis. A veces, el cinismo no tiene límites. El y los demás portavoces del PP ocultan que en la memoria económica de su programa electoral para las elecciones de 2008 prometieron dos millones doscientos mil empleos para esta legislatura y anunciaban un crecimiento del 3% del PIB para este mismo año.

Zapatero ha vencido una vez más en un debate con Rajoy. Lo ha hecho porque pese a las dificultades, está afrontando la crisis e impulsando nuevas medidas, actuando en los foros de coordinación internacional como el G-20, protegiendo a los más vulnerables y abriendo el camino a un nuevo modelo de crecimiento. Esa es la clave de la credibilidad del gobierno socialista, por eso inspira más confianza a los ciudadanos.

Desde la perspectiva de la Comunidad Valenciana hay que prestar especial atención a las nuevas oportunidades que van a abrirse con la Ley para la Economía Sostenible anunciada por Zapatero. Se trata de un instrumento para la construir una economía verde que impulse sectores de futuro como las TIC, las relacionadas con la biotecnología, el turismo sostenible, la economía social vinculada a los servicios de la dependencia, el sector energético – energías renovables, rehabilitación y aislamiento de edificios, redes energéticas inteligentes-, la reconversión de industrias contaminantes o impulso a las relacionadas con la gestión medioambiental. 

La nueva norma impulsará grandes transformaciones e incluirá medidas para la implantación rápida y viable de un nuevo modelo productivo. Este proceso, va a construirse sobre la base desde un amplio acuerdo social, institucional y político para definir las nuevas prioridades.

Para desarrollar este gran proyecto, es imprescindible la cooperación de las comunidades autónomas. Esperemos que Camps esté esta vez a la altura del gran reto que hemos de afrontar como sociedad, si no lo hace y continúa con la política de confrontación permanente, agravará todavía más la situación de nuestra Comunidad y comprometerá nuestro progreso colectivo.

En los últimos años, Camps ha llevado a esta Comunidad en dirección contraria por la autopista. Por eso la crisis aquí es mucho más grave, por eso crece el paro más que en ningún otro lugar.

No puede resultar extraña esta especificidad valenciana. La misma ideología que ha desencadenado una catástrofe planetaria promoviendo la falta de control público confiando en un mercado sin límites ni reglas, es la que llevó aquí al PP y a Camps a promover un modelo de crecimiento basado casi exclusivamente en un sector inmobiliario sin apenas supervisión.

La derecha valenciana y determinados sectores sociales, quedaron cegados por un espejismo de progreso que, en muchos casos se basó en el descontrol, consumió nuestro territorio, abandonó nuestra industria en un momento crucial, destruyó nuestro medioambiente, despilfarró ingentes recursos públicos, extendió la corrupción y despreció los derechos de muchos ciudadanos deteriorando nuestra imagen en Europa.

Los gobiernos deben hacer políticas anticíclicas incrementando las inversiones y promoviendo la actividad económica en los momentos de desaceleración. Eso es lo que está haciendo el gobierno de Zapatero con iniciativas como el Plan E y las nuevas medidas anunciadas. Aquí, el inquilino de la Generalitat, es un zombi político que agotó su proyecto y vació la caja. Ahora, se ha convertido en un obstáculo para que nuestra Comunidad salga de la crisis y se sume al futuro.

Joan Calabuig Rull

Publicado en Levante-EMV 14 mayo 2009