Acabades les eleccions europees els reptes romanen. La Unió Europea serà, fins i tot més important que ara, i els valencians hem d’estar molt presents perquè es van a prendre decisions clau que condicionaran el nostre futur.
La campanya per a les eleccions europees no va permetre aprofundir en les respostes als reptes que tenim davant nosaltres com a valencians i com a europeus. És, sense dubte una paradoxa, però, els reptes romanen i no els podem ignorar.
La dura crisi econòmica i la seua especial profunditat al País Valencià posen en evidència que no estem només davant d’una conjuntura concreta, sinó davant d’un canvi profund del nostre entorn. La situació que estem vivint també demostra que els problemes no tenen solució sense una acció concertada que supere el límit dels actuals estats.
El més probable, és que en pocs mesos, el Tractat de Lisboa siga una realitat i que la institucionalitat europea es reforce notablement. El Tractat millorarà la capacitat d’acció de la Unió per tal d’enfrontar amb major eficàcia els nous desafiaments globals com ara el canvi climàtic, el terrorisme i la delinqüència internacional, la seguretat energètica o les migracions.
A més a més, el nou Parlament Europeu, que molt prompte començarà el seu camí, ampliarà substancialment les seues competències i tindrà l’ultima paraula en quasi tots els afers legislatius, particularment en l’aprovació del pressupost de la Unió.
El Tractat, està orientat a oferir solucions més eficaces a problemes com el canvi climàtic i, orienta a la Unió cap al desenvolupament sostenible. L’energia és un capítol molt important i, concretament, la garantia del subministrament energètic. Les oscil·lacions del preu de l’energia i la nostra dependència del gas i del petroli són conseqüència de la nostra extraordinària vulnerabilitat en aquest àmbit.
A partir d’ara, hi haurà una política energètica europea comuna que orientarà la nostra acció pública i privada cap a l’eficiència i l’estalvi, les energies renovables i la cerca de noves formes de generació.
Aquests paràmetres, definiran el canvi de model econòmic, i els valencians i valencianes no podem perdre el temps. O reaccionem prompte, o la nostra decadència serà inevitable.
A més d’aquestes matèries, el Tractat impulsarà la I+D+i creant un verdader Espai Europeu d’Investigació i ampliarà la seua intervenció en matèria de política comercial.
També es va a ampliar la capacitat d’acció en matèria de llibertat, justícia i seguretat i s’impulsarà la millora de les polítiques sanitàries i la capacitat de resposta davant les amenaces pandèmiques.
Respecte la política regional, el Tractat reforça el paper de les regions al incloure-les en la nova definició del principi de subsidiarietat que abans només estava reservada als Estats.
A més del Tractat, les noves perspectives financeres de la Unió suposen un progressiu retall dels enormes recursos que el conjunt d’Espanya i per tant, la Comunitat Valenciana rebíem des de 1986. Desapareix la xarxa seguretat de la nostra pista i haurem d’utilitzar millor els nostres recursos i capacitats i definir millor els nostres objectius.
Davant d’aquests desafiaments, cal preguntar-se: Tenim alguna cosa a dir els valencians davant aquest procés? Som conscients dels reptes que tenim davant nosaltres? Com enfrontarem aquesta realitat amb una Generalitat paralitzada i presidida per un imputat dedicat al seu procés judicial i no a governar el país?
En els últims anys, Camps a penes ha xafat Brussel·les si no ha estat per a enfrontar-se des d’enllà al Govern central. Tampoc no ha informat la societat valenciana dels profunds canvis que es van a produir en la Unió Europea, ni ha obert un debat en la societat valenciana per tal d’analitzar les conseqüències d’aquesta nova realitat. Menys encara, ha convocat a la nostra intel·ligència com a poble per tal d’aportar, des d’un mínim consens bàsic, la visió valenciana del que ha de ser l’Europa del futur, tampoc no ha dissenyat estratègies perquè eixa visió es tinga en compte.
Aquesta és la realitat després de les eleccions europees. Els reptes romanen i la societat valenciana ha de posar-se en peu per a superar aquesta crisi i construir un nou model de desenvolupament. Haurem de participar més i més activament en les decisions europees perquè influiran sobre les nostres vides i sobre el nostre futur col·lectiu en molta major mesura que fins ara i, a més a més, en un moment crucial.
Joan Calabuig Rull
Per a Saó
El terrorismo y el crimen organizado amenazan las democracias occidentales desde hace muchos años. Son muchos los caminos que se ha intentado para su erradicación, pero los ciudadanos abajo firmantes opinamos que, en el actual marco jurídico-penal Español, no son los suficientes. Han sido muchos los resquicios que se han dejado abiertos y de los que estas organizaciones criminales se han aprovechado. En el ámbito político, en el económico, en el social, en el legal…….
Desde el año 2003, nuestro Código penal, permite penas de hasta cuarenta años para delitos de terrorismo, o cuando se cometan dos o más delitos con penas superiores a veinte años. Pero al margen de la duración mínima de la pena, delitos tan graves como el secuestro, la violación y el asesinato de niños, creemos que merecen marcos penales mucho más serios, más retributivos y más preventivos. Casos como el de De Juana Chaos, Josu Ternera, el asesino de Mari Luz o los innumerables sujetos de similar calaña exigen una respuesta digna y sin complejos por parte de la sociedad democrática a la que tan injustamente agredieron.
Consideramos que la reinserción es un derecho del reo, pero no una obligación del Estado, ya que nadie puede obligar a otro a reinsertarse si no quiere. Al Estado sólo se le pueden exigir las medidas materiales necesarias para que el sujeto de tal derecho pueda alcanzar la consecución de ese fin, pero corresponde al reo y sólo al reo, demostrar de forma inequívoca que es capaz de reincorporarse pacíficamente a la sociedad y merecedor de la libertad perdida tras las gravísimas e injustas agresiones de las que estamos hablando.
Ha llegado el momento de exigir a nuestros dirigentes políticos, a los legisladores, a los responsables de las instituciones públicas nacionales y autonómicas, un cambio de actitud para conseguir, de una vez por todas, combatir esta lacra sin que nuestro sistema legal, altamente garantista de los derechos y libertades ciudadanas, sirva de ventaja a tales organizaciones. Las leyes deben defender a los más débiles, proteger a las víctimas, y conseguir que, una vez encausado un preso y condenado sin lugar a dudas, este cumpla la pena como castigo de la sociedad por el mal causado.
Países tan cercanos a España, como son Francia, Alemania, Gran Bretaña o Italia, contemplan este tipo de “cadena perpetua” y ello es considerado compatible con sus correspondientes Constituciones que participan de valores comunes y cuyos derechos penales nacionales están informados por los mismos principios básicos que el nuestro.
Y para ello exigimos el compromiso explícito de buscar el cambio del Código Penal Español para que los delitos de sangre y contra la salud pública sean castigados con la mayor dureza; que las leyes elaboradas a tal efecto así lo dictaminen; y que el nuevo Código Penal permita exigir que las penas sean cumplidas íntegramente, consiguiendo así PRISIÓN PERMANENTE REVISABLE de estos presos, que asegure tal fin.
Por ello parece razonable admitir que el debate sobre este tipo de penas se puede centrar en la conveniencia de incorporarlas o no, pero insistimos, tal y como se conciben en los países de nuestro entorno, no cabe duda de su constitucionalidad.
Acabemos de una vez con la impunidad y que los asesinos sepan que determinados actos tienen consecuencias de por vida, como las acciones que ellos mismos han cometido.
Las leyes contra el terrorismo y contra los actos que atentan a la salud pública en España son probablemente las más duras de Europa. Tenemos de hecho la mayor población penitenciaria de toda la Unión en relación a nuestra población. Como ya expresó el Ministro Rubalcaba,todas las personas que ingresen o colaboren con ETA deben saber que están firmando su ingreso en prisión y la posibilidad de largas condenas de prisión. El establecimiento de la cadena perpetua no se aplica, en la práctica, en ningún estado europeo, ni tampoco parece que vaya a disuadir en mayor medida a quienes deciden cometer acciones delictivas de especial gravedad. La única vía es la presión policial y judicial y combatir la exaltación del terrorismo no tolerando ninguna de las expresiones que lo justifican.