Els valencians i la nova etapa de la Unió Europea.

Acabades les eleccions europees els reptes romanen. La Unió Europea serà, fins i tot més important que ara, i els valencians hem d’estar molt presents perquè es van a prendre decisions clau que condicionaran el nostre futur.

 

 La campanya per a les eleccions europees no va permetre aprofundir en les respostes als reptes que tenim davant nosaltres com a valencians i com a europeus. És, sense dubte una paradoxa, però, els reptes romanen i no els podem ignorar.

 La dura crisi econòmica i la seua especial profunditat al País Valencià posen en evidència que no estem només davant d’una conjuntura concreta, sinó davant d’un canvi profund del nostre entorn. La situació que estem vivint també demostra que els problemes no tenen solució sense una acció concertada que supere el límit dels actuals estats.

 El més probable, és que en pocs mesos, el Tractat de Lisboa siga una realitat i que la institucionalitat europea es reforce notablement. El Tractat millorarà la capacitat d’acció de la Unió per tal d’enfrontar amb major eficàcia els nous desafiaments globals com ara el canvi climàtic, el terrorisme i la delinqüència internacional, la seguretat energètica o les migracions.

 A més a més, el nou Parlament Europeu, que molt prompte començarà el seu camí, ampliarà substancialment les seues competències i tindrà l’ultima paraula en quasi tots els afers legislatius, particularment en l’aprovació del pressupost de la Unió.

 El Tractat, està orientat a oferir solucions més eficaces a problemes com el canvi climàtic i, orienta a la Unió cap al desenvolupament sostenible. L’energia és un capítol molt important i, concretament, la garantia del subministrament energètic. Les oscil·lacions del preu de l’energia i la nostra dependència del gas i del petroli són conseqüència de la nostra extraordinària vulnerabilitat en aquest àmbit.

 A partir d’ara, hi haurà una política energètica europea comuna que orientarà la nostra acció pública i privada cap a l’eficiència i l’estalvi, les energies renovables i la cerca de noves formes de generació.

 Aquests paràmetres, definiran el canvi de model econòmic, i els valencians i valencianes no podem perdre el temps. O reaccionem prompte, o la nostra decadència serà inevitable.

 A més d’aquestes matèries, el Tractat impulsarà la I+D+i creant un verdader Espai Europeu d’Investigació i ampliarà la seua intervenció en matèria de política comercial.

 També es va a ampliar la capacitat d’acció en matèria de llibertat, justícia i seguretat i s’impulsarà la millora de les polítiques sanitàries i la capacitat de resposta davant les amenaces pandèmiques.

 Respecte la política regional, el Tractat reforça el paper de les regions al incloure-les en la nova definició del principi de subsidiarietat que abans només estava reservada als Estats.

 A més del Tractat, les noves perspectives financeres de la Unió suposen un progressiu retall dels enormes recursos que el conjunt d’Espanya i per tant, la Comunitat Valenciana rebíem des de 1986. Desapareix la xarxa seguretat de la nostra pista i haurem d’utilitzar millor els nostres recursos i capacitats i definir millor els nostres objectius.

 Davant d’aquests desafiaments, cal preguntar-se: Tenim alguna cosa a dir els valencians davant aquest procés? Som conscients dels reptes que tenim davant nosaltres? Com enfrontarem aquesta realitat amb una Generalitat paralitzada i presidida per un imputat dedicat al seu procés judicial i no a governar el país?

 En els últims anys, Camps a penes ha xafat Brussel·les si no ha estat per a enfrontar-se des d’enllà al Govern central. Tampoc no ha informat la societat valenciana dels profunds canvis que es van a produir en la Unió Europea, ni ha obert un debat en la societat valenciana per tal d’analitzar les conseqüències d’aquesta nova realitat. Menys encara, ha convocat a la nostra intel·ligència com a poble per tal d’aportar, des d’un mínim consens bàsic, la visió valenciana del que ha de ser l’Europa del futur, tampoc no ha dissenyat estratègies perquè eixa visió es tinga en compte.

 Aquesta és la realitat després de les eleccions europees. Els reptes romanen i la societat valenciana ha de posar-se en peu per a superar aquesta crisi i construir un nou model de desenvolupament. Haurem de participar més i més activament en les decisions europees perquè influiran sobre les nostres vides i sobre el nostre futur col·lectiu en molta major mesura que fins ara i, a més a més, en un moment crucial. 

 Joan Calabuig Rull

Per a Saó

On ens porta Bolonya?

Els canvis generen sempre resistències, però, recórrer el camí de Bolonya és imprescindible per tal de millorar les oportunitats dels estudiants i per a progressar de forma sostinguda i solidària sobre la base del coneixement.

 

   En els últims mesos, han aparegut polèmiques i alguns incidents – dels què no han escapat els campus valencians -  en relació amb la implantació de l’anomenat Espai Europeu d’Educació Superior, més conegut com a acord de Bolonya.  Aquest procés, que haurà d’estar completat en l’inici del curs 2010-2011 provoca, com tot canvi important, incerteses i també resistències.

Molts es preguntaran com és possible que aparega ara un debat sobre un acord adoptat ara fa una dècada. L’explicació és ben senzilla, els governs del PP no van considerar prioritari aquest tema i es per això, que van decidir eludir els aspectes més delicats d’aquest procés en compte d’abordar amb responsabilitat i diligència els compromisos adquirits amb els nostres socis europeus.

 Però, és imprescindible recórrer aquest camí si volem avançar cap a una societat basada en el coneixement, integrada en Europa i capaç de progressar de forma sostenible i solidària.

Hi ha qui pretén que Europa siga únicament un mercat, però, la majoria dels europeus segurament compartim la necessitat que tinga també una forta dimensió política, social, científica o jurídica. Es per això que es va acordar donar una dimensió europea a l’educació superior. No estem davant d’un procés imposat sinó d’una decisió conscient i necessària ratificada per governs de tot signe.

Aquest acord, va més enllà de la pròpia Unió Europea, han estat un total de 46 països del nostre continent els que han decidit coordinar els seus diferents sistemes d’educació superior i buscar un mateix estàndard de qualitat. Aquest serà, a més a més, un procés que ampliarà les seues fronteres en el futur integrant a nous països.

Bolonya impulsa un espai comú caracteritzat per un sistema de reconeixement automàtic dels estudis i de les capacitats professionals dels titulats. Tot això facilitarà la mobilitat del coneixement i oferirà als nostres estudiants i professionals majors cotes de llibertat de moviment i un ventall d’oportunitats laborals mes ample.

 L’acord, també suposa un canvi de metodologia que ha de contribuir a superar debilitats tradicionals del nostre sistema, com ara l’abandó dels nostres estudiants universitaris o l’escassa adequació d’alguns títols a les necessitats reals del mercat laboral.

 Debatre i perfeccionar l’aplicació d’aquest projecte és lògic. Oposar-se però, frontalment a Bolonya és prou reaccionari. Rebutjar l’Espai Europeu d’Educació Superior és obstaculitzar la transmissió del coneixement i l’avanç cap a una universitat més moderna i més oberta al món. En realitat, és oposar-se a avançar cap a un nou sistema on l’estudiant participa més, adquireix competències professionals que li donaran més oportunitats de trobar una ocupació i aprèn a formar-se al llarg de tota la vida.

 Com assenyalava recentment Salvador Giner (president de l’IEC) “Oposar-se que els títols d’enginyer, economista, metge, historiador, arquitecte o sociòleg emesos per una universitat danesa siguen també vàlids a Itàlia, o que els emesos a Anglaterra siguen vàlids a Espanya és reaccionari, retrògrad, irracional. Perquè aquest ideal universalista i progressista es faça realitat, fa falta l’acord de Bolonya. Si hui guanyaren els obscurantistes sublevats, ni Arnau de Vilanova –el major metge europeu del seu temps– hauria pogut ensenyar a Montpeller, ni Joan Lluís Vives a Lovaina i Cambridge.”

 S’han llançat nombroses faules contra Bolonya, com per exemple que sense un màster reservat als que tinguen més recursos no es podrà exercir una professió. Però és ara, justament amb l’adaptació a Bolonya, quan el govern impulsa títols de màster a preus públics i crea noves figures com el préstec renda sense interessos. A tot això, cal unir el constant increment de beques – més de 20.000 estudiants valencians disposen d’elles – i del seu import.

 L’Universitat és un dels pilars de la nostra cultura i de la generació del coneixement. És per això, que també ha d’iniciar esta nova etapa per a què impulse un nou model de creixement, ocupacions més estables i major cohesió social en l’espai europeu, que es inevitablement el nostre.

 Joan Calabuig Rull